Al cim d'un promontori que domina Les ones de la mar, Quan l'astre rei cap a ponent declina Me'n pujo a meditar. Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa Contemplo mon no-res; Contemplo el mar i el cel, i llur grandesa M'aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles, Me guarden tants records, Que em plau reveure tot sovint en elles Mos somnis que són morts. Aixequí tants castells en eixes ribes Que m'ha aterrat lo vent, Amb ses torres i cúpules altives De vori, d'or i argent: Poemes, ¡ai!, que foren una estona Joguina d'infantons, Petxines que un instant surten de l'ona Per retornar al fons; Vaixells que amb veles i aparells s'ensorren En un matí de maig, Illetes d'or que nàixer i s'esborren Del sol al primer raig; Idees que m'escurcen l'existència Duent-se ma escalfor, Com rufagada que s'endú amb l'essència L'emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen Les ones que se'n van; Si no tinc res, les ones que ara vénen, Digau-me, ¿què voldran? Amb les del mar o amb les del temps un dia Tinc de rodar al fons; ¿Per què, per què, enganyosa poesia, M'ensenyes de fer món? ¿Per què escriure més versos en l'arena? Platja del mar dels temps ¿Quan serà que en ta pàgina serena Les escriuré amb estels?