Odie l'orgull de qui es creu un patriota quan per covardia empareda els seus llavis
Callant la memòria de víctimes sota els seus peus
Odie el país que tortura animals convertint el dolor en "cultura"
Que banya les mans amb la sang de mirades que mai ho entendran
Odie el feixisme que aviva les penes d'aquell immigrant que es desviu lluny de casa
I pregunta al seu déu per què el seu sofriment és constant
Odie banderes que ens han imposat, que generen un odi envoltat amb la ràbia
Per no respectar sentiments que ningú pot tocar
Odie el civil que s'encisa amb els gols, que idolatra persones sense conviccions
Que tributen llunyans i estalvien les pressions fiscals
Odie l'estat que agonitza poetes que amb les seues lletres clamen llibertats
Que suporten pallisses, que deixen caure empresonats
Odie les forces que oculten els rostres, que apunten als ulls d'aquells manifestants
Que s'obliden de l'ordre i del fill que crida mans en alt
Odie els ministres que amb cap devoció devaluen el prestigi de la dignitat
Condemnant el futur del captaire fins a l'eternitat
Odie el bisbe que en plena oració s'atreveix a sanar l'homosexualitat
Presentant un cruel llibre que diu destinar a "malalts"
Odie l'homicida que en revolució fa esclatar l'amenaça i contagia terror
Fent pagar la inconsciència a persones que busquen la pau
Odie aquell amo que es creu poderós, que esclavitza l'angoixa dels treballadors
Que cultiva fortunes mentre roba vida als menors
Odie el mascle en funció patriarcal que colpeja la dona, ofegant-la d'amor
Que no entén que perdent el diàleg perd tota raó
I no sé odiar però vull, perquè ja no suporte
El dolor d'aquesta humanitat
La peculiar esperança recau
Sobre el nostre mirar
Si la virtut de l'amant s'abandona
La nit no tindrà lluna en l'obscuritat
La covardia és un acte prohibit
Si has après a estimar