Són igual Que canalla consentida, Que fer mal No els priva de cap regal: Com nens murris amb pistola, Fotent sempre allò que volen, Per a ells tota la cassola Mai no és prou. No deu ser prou alegria Viure a cal carnisseria, Que han d'anar a casa el veí a Fer enrenou. Tant els és tot mentre tinguin l'estrella de sheriff I un parell d'indius a prop per poder putejar, Però si algun dia els foten dues torres a terra Fan el sorprès, el dolgut i es posen a plorar. Ploramiques! Pensàvem "quan creixin canviaran", Però no sé pas si podrem esperar tant. I aniran Per arrencar la barba Al que, badant, Els passi per davant. Tornaran a pagar els plats, Els sencers i els trencats, Els que estan acostumats A omplir-los poc. I acabada la faena Tindran la caixa tan plena, Que haurà prou valgut la pena L'enderroc. Ja sé que és lleig i que als nens no se'ls ha de picar, I és una cosa que jo sempre he defensat, Però creu-me que un parell d'hòsties ben donades Ells les mereixen i jo quedaria descansat. Au, passeu avall, no ens vingueu plorant, Mai no rebreu tant com heu estat donant.