Portes tatuat als ulls
La il·lusió i l'esperança d'un infant
Que observa amb atenció el seu voltant
Que no es rendeix, ni mira enrere
Portes la frescor del mar al teu somriure
I als peus una festa major
Difícil no admirar aquest 'anar pel mon'
De forma dissident, però tan riallera
I que reneguis de viure
Conformant-te amb unes regles que esclavitzen
I deliberadament ens empeny cap a un abisme
I ens obliguen a ser
Com els ocells que no poden volar
Per viure a gàbies que mai no els faran lliures
Com qui s'aferra ben fort de peus i mans
A un pas del temps que poc a poc ens treu la vida
Portes a les mans l'olor de l'herba humida
I la punta del dits, la carícia d'una mare
Que es fa forta, que es fa valenta
I acarona al seu cadell, mentre el mon segueix en guerra
I que t'esforcis en viure
Coherent als teus principis, coherent al que prediques
Trobant en les companyes la mà estesa
Per deixar de ser
Com els ocells que no poden volar
Per viure a gàbies que mai no els faran lliures
Com qui s'aferra ben fort de peus i mans
A un pas del temps que poc a poc ens treu la vida
Portes a la boca el coratge de la història
Cridant als 4 vents que no, "No passaran!"
Els distrets i acomodats que no es qüestionen el seu temple
Especulen amb la vida, justifiquen la violència
I diuen que som radicals per voler unes vides dignes
Lluny de pàtries que assessinen i fan pena
Com els ocells que ja poden volar
Ben lluny de gàbies que mai no els han fet lliures
Com qui s'aferra ben fort de peus i mans
A una llibertat que poc a poc ens dona vida
Com els ocells que ja poden volar
Ben lluny de gàbies que mai no els han fet lliures
Com qui s'aferra ben fort de peus i mans
A una llibertat que poc a poc ens dona vida
Com els ocells que ja poden volar
Ben lluny de gàbies que mai no els han fet lliures
Com qui s'aferra ben fort de peus i mans
A una llibertat que poc a poc ens dona vida