Si vols sentir-la plena aquesta vida que ara estimes
I les lleis que t'envolten no les trobes còmodes
La policia interna que et goberna haurà d'aprendre
Millor deixar-se entendre, cuidat, ja ho veuràs!
Toca obrir-se, com la primavera pot obrir la flor,
Al seu ritme, defugint la por
L'ostracisme és el signe d'un estigma,
Pel sisme destructiu quan el refugi es veu com el nou niu insígnia.
Però una ment amb cicatrius, dins un cos normatiu
Vol que ploris, que valoris si et sents fort i encara ets viu
La merda que hi ha fora no et deixa escoltar-te dintre
I l'esperit d'infant sensible no té fam ni es sent pas lliure
A un cor fort l'almoina de l'amo l'amoïna,
Ja no vol més molles vol trencar les estovalles
I sentir de nou com brollen pessigolles
A cada glop que baixa a poc a poc de cop i et remou les entranyes
I jo sóc qui vull ser?, els anuncis són com bombes
Se t'enfonsa el cos i et cou i de la guerra neixen traumes,
Però a través d'esquerdes podrem fer, espais comuns afins
D'autoconstrucció massiva d'esperances.
Ja arriba la vida que somies,
Que en sortir del tedi els únics límits siguin propis i assumibles,
La cultura et lliga
Només amb pau al cau, quan et plau, rau la clau per fer la lluita plausible
No t'equivoquis, he vist repetit mil cops el teu soliloqui.
No siguis tòtil, aqui no s'acaba mai el bròquil.
I així fins que el cap t'exploti, necessito aire.
Som ànimes ingràvides, càlides i emotives,
Recloïdes en presons de repressió, freda i cognitiva,
Niu d'estigmes, viu d'estimes i allibera la pressió
Que imposa el món de la foscor, amiga, si vols ser lliure.
La mirada sobreviurà digne amb el seu prisma,
Travessant una finestra fixada en l'entorn feréstec
Qque deprecia tota vida premia el verí
De la deriva destructiva i al poeta defenestra.
Aquí fem patir al metge tot per fer paté del fetge
Tens un cotxe i un rellotge però vols viure pressa,
I ho vius amb el silenci de qui sap que s'equivoca
I s'equipara amb altres, que tampoc obren la boca.
Un cap dur com un roca, un mar de prejudicis
Dins del pit des de l'inici d'una vida que s'esgota,
I com fer front a tal derrota? si quan te'n dones compte
Dus errors en el sarró i el cronòmetre corre en contra,
Contra un cor que es vol corrompre, un món que ho facilita,
No hi ha lloc pel plora mica si l'amic ja no t'escolta,
La veritat no es diu a mitges, es diu com una bomba,
És com un mort arrepentit un esperit que sempre torna,
I vola per sobre teu mentre el ventre el tempta amb merdes,
Excuses i caretes, vivències sense reptes,
Més dies en silenci, i emocions reprimides,
Vull polir-me com un nen, si, però van passant els dies.
Però van passant i no t'equivoquis,
He vist repetit mil cops el teu soliloqui.
No siguis tòtil,
Aqui no s'acaba mai el bròquil.
I així fins que el cap t'exploti,
Necessito aire pur, no em falta temps,
Em falta aire per respirar en aquest ball.
I aixi fins que el verd broti i tirem d'amor propi
♪
Normala da kareta jantzita ibili beharra,
Denok dauzkeu mamu ta beldurrak barra-barra.
Nik iparra bi gitarra ta mikro batekin aurkitzet,
Gutako bakoitzak dauke bere izarra.
Polizi ta militarrak, gure burun dabiltzanak,
Akatu gabeko ikarak adorea gelditzen.
Ezetzak agintzen, baietzak amiltzen,
Artaldetik at ez geatzeko martingalak.
Inor ez da normala, baño danak hala nahi,
Modelo izan nahien gaztek uzteie jateai.
Aplikatzen diou errealitateai, ai!
Desikasten hasi hai.
Ta ni rebai, sinistu ezin pelikula,
Ezin aske sentitu preso gaudela dakigula.
Batu partidura! Hartu partitura!
Joggo bonito treballant amb la paraula.
Estetikan diktadura estetikatik hautsi,
Estetatik idatziz eztet bestetik ikasi.
Wanna be free, yeah! Wanna be free!
Disney eta Hollywood akatzetik hasi.
Selektak, MCk, graffiterok, dantzarik,
Danak antza dik, gure janak gantza dik ta gatza nik.
No creemos en un mundo hecho en croma,
No más Lágrimas de Sangre en ojos con Glaukoma
I van passan els dies
Pero van passan els dies
Estan passan els dies
Van pero van passan els dies
Estan passan els dies
Van pero van passan els dies
Però van passant i no t'equivoquis,
He vist repetit mil cops el teu soliloqui.
No siguis tòtil,
Aqui no s'acaba mai el bròquil.
I així fins que el cap t'exploti,
Necessito aire pur, no em falta temps,
Em falta aire per respirar en aquest ball.
I encara que això et sobti, necessito aire pur,
No em falta temps,
Em falta aire quan estic ballant amb tu.
I aixi fins que el verd broti i tirem d'amor propi,
No t'equivoquis, he vist repetit mil cops el teu soliloqui.
No siguis tòtil, aqui no s'acaba mai el bròquil.
I així fins que el cap t'exploti, necessito aire